“Com corríem quan venia la Pava. Semblava que s’acabava el món. Quan sentíem el soroll de les seues hèlixs corríem a resguardar-nos als refugis que hi havien a Gandia. Al Grau no teníem res més que el suport entre nosaltres i aferrar-nos a l’esperança que ens provocava pensar que aquell dia no ens tocava. Ací no hi havia res, no sé què buscaven. Sols unes quantes taronges que treballàvem de sol a sol que ens servien només per poder menjar i tindre un sostre”.
A través d’aquestes paraules m’explicava una persona major del Grau el que es va viure durant la Guerra Civil a Gandia. Ho contava amb ràbia. La ràbia de pensar que els valor republicans s’havien esvaït poc a poc. La ràbia de pensar que estaven destruint l’única forma que tenien de viure: el port. La ràbia de pensar que aquells que es feien anomenar “ el bando nacional” en realitat era el bàndol dels invasors. Quina incoherència veritat?
No obstant això, els seus ulls també ens deixaven entreveure la lluita dels gandians i gandianes que van resistir fins a l’últim moment. Que no renunciaren. I l’esperança i la il·lusió de pensar que ara, els seus fills i nets, continuen defensant aquells valors pels quals havien patit tant. Pot ser aquesta persona ja no veja que finalment ho aconseguirem, que destruirem el feixisme per sempre, però se li va dibuixar un somriure quan li contava que encara hi ha gent com nosaltres que seguim combatent, que no els ho posarem gens fàcil i que finalment guanyarem. Aleshores em va contestar: “doncs ja estic més tranquil·la, fill”.