És urgent que Gandia abandone el model econòmic de la Generalitat Valenciana d’aquests darrers 20 anys. Aquell que se l’ha denominat com el de les “tres potes”: grans esdeveniments, turisme i construcció. Model de suposat desenvolupament, mil·límètricament traslladat a Gandia pel PP al llarg d’aquesta legislatura, quan ja s’havia demostrat la seua inviabilitat: la bombolla generada per aquesta via havia suposat un desastrós esclat en forma de sobredimensió de projectes públics, corrupció generalitzada, balafiament i clientelisme. Les conseqüències: un desorbitat deute públic, fallida de les institucions i intervenció estatal, però sobre tot atur, retallades en serveis socials i pèrdues de drets i llibertats.

Aquest model, en l’àmbit de l’estructura econòmica i empresarial, s’ha manifestat en una significativa pèrdua de teixit productiu per la forta deslocalització de la producció industrial; un important abandó del camp i d’activitats relacionades amb l’agricultura, la ramaderia i la pesca; un menysteniment dels recursos naturals, mediambientals i paisatgístics; un canvi de mentalitat empresarial on semblaven tenir major reconeixement social aquelles activitats lligades a l’especulació, les finances i les pertanyents al sector terciari (serveis: turisme i comerç principalment); i un canvi de cultura, d’iniciativa i emprenedurisme empresarial, que havia gravitat al voltant de valors com l’oportunisme, el tràfic d’influències, l’egoisme i el benefici econòmic immediat i a tota costa.

Som conscients del pes i la importància del sector serveis (principalment comerç i turisme) i construcció (sobre tot vivenda nova) en el conjunt de l’economia, però no podem bolcar tots els esforços i iniciatives en aquests. I més encara quan els efectes sobre l’ocupació han estat tant pobres, per no dir inexistents, al llarg dels darrers anys. Però cal redissenyar-los per a que s’adapten més a l’actual realitat econòmica, així com també cal reactivar i desenvolupar els altres sectors d’activitat per a que entren a formar part, amb un pes major, en l’estructura i l’engranatge econòmics.

Com ja s’ha fet constància, no són temps per a grans projectes megalòmans i d’inversions quantioses, amb repercussions reals sobre l’ocupació molt qüestionables (i allunyades de les previsions fantàstiques amb què solen embolcallar-se eixes iniciatives). És el moment de fer més amb menys, de l’enginy, la creativitat i l’originalitat, de creure i confiar en les nostres possibilitats, i de petites microintervencions per a aconseguir els majors efectes.

Des de l’administració, tot i no tindre competències en ocupació, s’ha de mantindre un paper actiu en aquest sentit. Per això en l’àmbit de la iniciativa privada i empresarial, posarem en marxa el projecte REEMPRESEM. Un projecte global per reactivar, repensar i reemprendre l’economia productiva, l’economia real, que crea ocupació estable i de qualitat, és sostenible i procura el benestar social, la que incideix en el teixit empresarial. Un projecte marc, doncs, amb les següents característiques:

– Evitar que qualsevol empresa, establiment o comerç arribe a la conclusió que la millor opció és tancar. Per les raons que siguen: jubilació, incompatibilitat, conciliació familiar, per què no funciona, etc.

– Que els efectes de la intervenció municipal recaiguen sobre els segments socials amb més atur. Especialment els col·lectius més perjudicats o amb alt risc d’exclusió: joves formats que han de marxar, aturats propers a l’edat de jubilació, persones amb escassa o nul·la formació, etc.

– La propietat de l’empresa no suposa necessàriament la capacitat per a administrar-la. Necessitem enfortir les que travessen per dificultats i donar empenta a les que tenen potencial. Amb aquest objectiu, disposem d’excel·lent capital humà amb formació, capacitat i projecció per a desenvolupar-se en les nostres empreses. Hem de retenir el màxim de talent a casa.

– Donar eixida al talent i a la iniciativa. No ens podem permetre el luxe de què un bon projecte no vaja endavant per falta de finançament. L’Ajuntament ha d’intermediar amb els bancs o petits inversors directes per fer visibles i viables aquests projectes.

– Les Cooperatives i Societats Laborals han de jugar un paper fonamental com a figura per a l’autoocupació individual o col·lectiva, garantir la viabilitat d’un determinat projecte o el seu finançament. A banda de ser un factor determinant per al manteniment de l’ocupació al nostre territori.

– Necessitem empreses i empresaris socialment responsables, que siguen conscients de què a banda de ser viables i rendibles els seus projectes, fan una important tasca social al mantenir l’activitat econòmica i l’ocupació, contribuint al bé comú.

– Creure’ns de veritat el paper estratègic que han d’ocupar les universitats, ja no només com a centres de formació i investigació, sinó també com a agents integrants de l’estructura econòmica i amb capacitat per col·laborar amb el teixit empresarial, dotant-lo així de major competitivitat i eficiència.

– En aquest sentit les universitats cobren més importància com a fonts i col·laboradores necessàries de la R+D+i+d (recerca, desenvolupament, innovació i disseny). No és cert que només les grans empreses puguen accedir-hi: la proximitat del món universitari pot afavorir l’accés a més petita escala, aquest és un aspecte cabdal per al desenvolupament del nostre teixit productiu.

– Donar suport a iniciatives d’agricultura ecològica i sostenible, que eviten l’abandó de les explotacions. El minifundi sí és productiu, calen altres factors per fer-ho viable: formació, noves tècniques de comercialització, nous canals de distribució i diferenciació del producte. I el mateix, aplicar-ho a altres activitats com la pesca i la ramaderia.

– Interrelacionar les activitats pertanyents a distints sectors i no tractar-los aïlladament (l’agricultura i pesca i el processament d’aliments, el turisme i el comerç local, els serveis tecnològics i el rellançament de la indústria), etc.

– Col·laborar en el rellançament d’una indústria competitiva i sostenible, després del sotrac causat per la globalització (deslocalització de la producció) i la desviació de recursos al sector immobiliari (que podrien haver-se utilitzat en altres activitats amb millors resultats sobre ocupació).

– La construcció és important, però repensant el paper estratègic que ha de continuar tenint. Allunyant-la dels factors negatius com l’especulació i la destrucció del medi ambient. I orientant-lo cap a objectius socialment més beneficiosos.

– I també hem de continuar reivindicant en la mesura de les nostres possibilitats, les infraestructures necessàries per al nostre desenvolupament econòmic i per a la localització empresarial, tant les del transport i comunicacions, com les d’energia i del coneixement. Tant les històricament reivindicades (tren Gandia-Oliva-Dénia, desdoblament N-332, doble via Gandia-Cullera, accés sud al port, etc) com les de futur (corredor mediterrani i banda ampla).

Coneixem la realitat de l’estructura econòmica i empresarial de la ciutat i dels reptes de futur a què ens enfrontem. Però també som conscients especialment de què Gandia compta amb grans potencialitats i oportunitats que s’han de posar a l’abast dels ciutadans. Confiem plenament en les innumerables possibilitats de la ciutat i volem desenvolupar-les.